EL TEMPS DE LA MEMÒRIA

El Museu Arqueològic de Girona posseeix diverses destrals de pedra polida. La que aquí comentem està feta d’una roca ígnia de color negre, molt compacta. Aquesta roca ha permès un treball de poliment molt acurat que li dona una superfície molt fina, molt ben polida. S’aprima cap a l’extrem per on s’emmanegava. Per l’altre extrem s’acosten els dos costats amples per formar els dos bisells que s’ajunten en el tall, la part útil de la destral. Va ser trobada a Ripoll. Les seves mides màximes són 7,8 cm de llarg, 4,3 cm d’ample i 2,2 cm de gruix.

El tipus de roca, la delicadesa del treball i les petites dimensions la situen dins de les petites destrals molt ben treballades sobre roques dures, a les quals se suposa una funció més simbòlica que pràctica, com a objectes que prestigiaven el seu posseïdor.

Les destrals de pedra polida que es trobaven disperses per Europa van cridar l’atenció des de l’antiguitat. Trobar-ne una era un bon averany. En època moderna els contactes amb pobles primitius que feien servir eines semblants va fer entendre que podien ser armes o eines d’un passat remot. Fins aleshores s’havien considerat pedres de llamp. Es creia que cada llamp portava a la punta una d’aquestes pedres, que era la que matava, incendiava o esberlava allà on queia. També es creia que on havia caigut un llamp no en podia caure un altre, creença que les feia valuoses per protegir persones i béns immobles. La creença en pedres de llamp en el Vell Món era universal i arribava fins al Japó.

A la segona meitat del segle xix, quan es van començar a establir els períodes de la prehistòria, les destrals de pedra polida van servir per distingir la seva època, que es va anomenar neolític, o sigui, pedra nova, de l’època anterior, caracteritzada per les destrals i altres eines de pedra simplement tallades, anomenada paleolític, pedra vella. Avui en dia els inicis de l’agricultura i la ramaderia caracteritzen millor el neolític (6000-4700 aC), i els tipus de ceràmica permeten establir-ne les fases, però les destrals de pedra polida encara en són ben característiques. Tradicionalment es consideren fulles de destral o d’aixa. L’extrem més estret és el que servia per unir-les al mànec directament o a través d’una peça complementària. La destral es posava fent un angle lleugerament agut amb el mànec i l’extrem bisellat; a diferència de les nostres destrals, quedava en posició tranversal al mànec. Ben segur que van servir també com a aixades per remoure la terra i arrencar males herbes.

A Catalunya la majoria de les destrals o aixes polides que eren realment útils estan fetes d’una roca metamòrfica anomenada corniana, abundant als Pirineus, que és arrossegada pels rius que en baixen en forma de còdols aplanats. La destral es feia sobre el diàmetre més allargat del còdol, escalabornant els costats d’aquest. S’aconseguia així una base de pedra de la mateixa longitud i gruix del còdol, i d’una amplada adequada. Un extrem era aprimat també a cops i l’altre, el bisellat i tallador, era acabat per poliment contra una roca abrasiva. A les riberes del Segre hi ha tallers de fabricació d’aquestes eines.

Les destrals com aquesta del museu de Girona són excepcionals, i d’aquí ve el seu suposat valor simbòlic i de prestigi, avalat perquè són les que se solen trobar en sepultures. Que les destrals podien tenir un valor afegit i d’objecte d’intercanvi ho demostra que, fins fa poc, aquest era encara el cas entre els indígenes de Nona Guinea, que en fabricaven simplement com a béns de prestigi, o la presència per gran part d’Europa occidental de precioses fulles de destral de més de 30 cm de llarg de color verd, fetes de jade procedent dels Alps italians. Són clarament peces simbòliques que prestigiaven el seu posseïdor, que difícilment s’hauria arriscat a fer-les servir, i que se solen trobar en sepultures grans i riques, com els dòlmens de Bretanya.

Bibliografia

Per a més informació consulteu el catàleg de l’exposició  en pdf aquí