Cementiri i tomba, com a lloc físic de repòs, defineixen un paisatge funerari i esdevenen un espai de record i de memòria col·lectiva i individual, també de diferenciació social, de legitimació i de visualització de les elits. A través de la història, les formes materials d’aquests espais són múltiples, des de simples fosses a grans monuments funeraris, de tombes col·lectives a sepultures úniques o reutilitzables. Els rituals, les ofrenes, l’aixovar, el vestit, denoten la cura vers la persona difunta així com la seva posició en la comunitat. Inversament, no tenir dret a les pràctiques funeràries porta implícita l’exclusió d’un grup social.
Els cossos dels morts no s’abandonen en qualsevol lloc i tenen el seu propi espai. Des dels neandertals, fa 40.000 anys, els éssers humans hem anat combinant la inhumació i la incineració per tenir cura dels morts. La inhumació és l’enterrament en una fossa, un nínxol o un contenidor, normalment en un espai delimitat conegut com a necròpolis o cementiri. La incineració fa referència a la cremació del cos per a convertir-lo en cendres.
