EL TEMPS DE LA MEMÒRIA

Us presentem el sarcòfag de les Estacions, un bellíssim sarcòfag romà de començament del segle IV dC, que fou trobat a Empúries. És important no només per la seva indubtable vàlua arqueològica i artística sinó també perquè ocupa un lloc destacat en la petita història del museu i de l’arqueologia gironina.

L’any 1846 tingueren lloc a Empúries les primeres excavacions oficials, efectuades per la Comissió de Monuments. A mitjan setembre d’aquell any, a l’entorn de la basílica paleocristiana de la Neàpolis hi fou localitzat aquest sarcòfag. Aviat fou portat, amb altres objectes, al museu que la mateixa Comissió havia creat a Girona el 30 d’octubre de 1845, l’anomenat Museo Provincial de Antigüedades y Bellas Artes.

El Boletín Oficial de la Provincia de Gerona del 5 de febrer de 1847 donava compte dels ingressos al museu fins a final de gener d’aquell any. El primer de la llista era el nostre sarcòfag:

Un sepulcro de mármol blanco de cuerpo entero al parecer gentil, con buenos grabados al gusto y dibujo de aquella época.

El sarcòfag de les Estacions, portarà per tant, a partir del proper mes de setembre, 175 anys en el museu. Fou el primer objecte del primer museu de Girona.

Sarcòfag de les estacions amb clipeus

Procedència: trobat durant les primeres excavacions oficials practicades a Empúries l’any 1846 i subvencionades per la Diputació provincial en un lloc imprecís de la cella memoria que s’alça al costat oriental de l’antic cementiri tardoantic. Estava trencat de manera neta i s’ha pogut restaurar sense mancances. Conserva sencera la tapadora.

Té una mida de 2,12 m de llargada, 0,64 m d’amplada i 0,55 m d’altura. La tapadora mesura 2,12 m de llarg, 0,65 m d’ample i l’altura de la rebava frontal és de 0,27 m. És d’un excel·lent marbre blanc versemblantment de Luni.

Descripció: mostra, al centre de la caixa, una imago clipeata disposada dins d’una gran petxina amb representació convencional del difunt, amb himation i portant a les mans un uolumen enrotllat, amb una decoració rica i carregada als dos costats, amb vuit personatges dempeus, quatre a cada costat, tots nus llevat d’una mena de mantell que porten posat damunt l’espatlla, a excepció de la tercera figura de l’esquerra de la imatge central, un bon pastor (criophoros) abillat amb túnica curta i sandàlies i amb el xai carregat a l’espatlla, la imatge recurrent d’un món bucòlic i tranquil que remet a la vida després de la mort als Camps Elisis o a l’Illa dels Benaurats; La del seu costat, la quarta, és la representació convencional de l’hivern vestit a la manera d’Attis, amb calces llargues (braccae) i un mantell que li tapa el cap i part del pit. A la dreta de la figura del bon pastor, una representació de la tardor, una figura nua amb un mantell davant del pit i, darrere, un eros cavalcant damunt una pantera. A l’extrem dret del taüt, novament la representació del genius de la tardor amb mantell davant del pit, aguantant una llebre amb la mà dreta alçada i a sota un gos que voldria agafar-la. A la seva dreta, la imatge de l’estiu amb clàmide i coronat d’espigues i, més enllà, el genius de la primavera coronat de flors. Entre l’un i l’altre, un arbre florit amb un eros entre les branques. El clipeus en forma de petxina és sostingut per dues divinitats, alades i coronades, cobertes amb un mantell. A la part del damunt, dues petites victòries, també alades, ajuden a sostenir-lo. A sota de la imatge central es desenvolupa el mite d’Endimió i Selene, el primer ajaçat i endormiscat, amb clàmide i llança a la mà esquerra, i la deessa que davalla d’una biga que menen dos nerviosos cavalls. L’amor desaforat de la dea pel jove pastor va portar el pare dels déus a concedir-li la immortalitat i l’eterna joventut a través d’un son etern (somnus aeternus), símbol apreciat i a bastament utilitzat entre la gent educada del seu temps, de la immortalitat de l’ànima. La decoració frontal de la coberta es troba a un costat i altre d’una cartel·la quadrada i llisa, sostinguda per dos erotes alats; a la dreta, la verema protagonitzada per putti despullat i, a l’esquerre, camperols vestits amb túnica curta collint l’oliva i treballant al trull. És una obra excel·lent de taller romà que cal datar de l’època tetràrquica, molt a principis del segle IV.

És la tomba núm. 410 del cementiri tardoantic de la Neàpolis i, si bé és cert que no sabem on se situava, una anàlisi detallada de l’espai fa possible proposar, amb certa versemblança, que es devia trobar presidint la cambra funerària A, adossada al nord de la cella en la fase més avançada de la seva història, que caldria datar molt a finals del segle VI o ja en el VII. No cal dir que es tractaria d’una sepultura privilegiada. Per tant, es tractaria d’una peça recuperada i aprofitada per sebollir-hi un personatge carismàtic del cristianisme emporità.

Bibliografia

Per a més informació consulteu el catàleg de l’exposició  en pdf aquí