EL TEMPS DE LA MEMÒRIA

A començaments de l’any 1930, quan s’estaven obrint els fonaments de la Clínica Girona (carrer Joan Maragall 26 de Girona), fou localitzat un objecte que encara actualment és l’únic del seu tipus conegut a Catalunya. Es tracta d’una arma, una alabarda de coure. És una fulla triangular allargassada, amb un gruixut nervi central i tres reblons de subjecció disposats triangularment, dels qual se’n conserven dos. Fa 244 mm de llargada, 70 mm d’amplada màxima i 9 mm de gruix màxim. Fou trobada fora de context (no conservat o no observat).

Ingressà en el museu el 1937 i fou exposada per primera vegada el 1943, a la tot just inaugurada Sala de Prehistòria, ubicada en el cor de sant Pere de Galligants. Aprofitant l’avinentesa, l’alabarda fou publicada el mateix any. En aquell moment fou considerada un punyal d’origen argàric. L’anomenada cultura de El Argar es desenvolupà durant el Bronze antic a les actuals províncies d’Almeria, Granada i Múrcia, i s’estengué fins al sud del País Valencià, tocant també algunes zones de l’Andalusia interior i de la Manxa.

Aviat quedà clar que no es tractava d’un punyal sinó d’una alabarda, per la forma d’emmanegament –transversal- que indicaven els reblons. També s’establí de manera definitiva que no tenia res a veure amb la cultura argàrica i que els seus paral·lels tipològics es trobaven a la zona atlàntica, des de les illes Britàniques i França fins al nord de Portugal, tot i que encara no s’ha precisat quin podria ser el tipus més proper. Analítiques recents han determinat que el coure que la forma conté petites proporcions d’arsènic, plom i plata. Un dels reblons conté també antimoni i estany. La cronologia de l’alabarda es manté dins del Bronze antic, aproximadament entre 2300 i 1800 aC.

L'alabarda

La fulla d’alabarda del Museu Arqueològic de Girona és una peça excepcional per la seva significació cronològica i cultural, pel seu estat de conservació i per la seva raresa. Es va trobar el 1930 quan es feien els fonaments de la casa n. 26 del carrer Joan Maragall de Girona.

Es tracta d’una fulla de metall de forma general losàngica formada per dos triangles molt desiguals. El més gran, la fulla de l’alabarda pròpiament dita, és allargat, reforçat amb un nervi central gruixut i de secció arrodonida que arriba gairebé fins a la punta. El triangle oposat, més pla, petit i curt, és la llengüeta que servia per emmanegar la fulla a l’asta. Per això porta tres forats que havien de donar pas als claus o reblons, dos del quals s’han conservat. Mesura 24,3 cm de llarg i 7 cm d’amplada màxima. Els claus fan 1,8 cm de gruix.

És feta de coure amb petites proporcions d’arsènic, plata i plom. Els claus també són de coure, però aquest conté antimoni i estany en comptes d’arsènic. La fulla es va fer tirant el metall líquid en un motlle i es va acabar a la forja en fred o en calent. Els claus es van fer a part, amb mineral d’una altra fosa.

L’alabarda d’època prehistòrica consistia simplement en un triangle allargat de metall clavat a una asta curta. Era una arma ofensiva que es podia manejar amb una o dues mans, pensada per colpejar i clavar. Les fulles més antigues eren simplement planes i després adquiriren un nervi central com a reforç. L’asta solia ser de fusta, d’un metre de llargada aproximadament, tot i que també se n’han trobat de metàl·liques a l’Europa nòrdica i central.

Les fulles de metall, com la nostra, es consideren fulles d’alabarda, si bé no sempre és fàcil separar-les de les fulles de punyal. Aquestes últimes també eren triangulars i amples, i també anaven unides amb reblons a un mànec, però en aquest cas de forma longitudinal. Les fulles d’alabarda es posaven fent un angle lleugerament agut amb l’asta i per això a les alabardes els forats del reblons no són simètrics. Aquest és el cas de la de Girona.

L’alabarda va ser una arma característica de l’edat del bronze antic i mitjà i es troba per tot Europa. També la trobem figurada en els gravats rupestres, des dels països nòrdics fins a l’Atles i al Sàhara, i els petroglifs gallecs, als Alps. Depenent del lloc, es representen la fulla, l’alabarda sencera o bé personatges que la porten a les mans.

A més de ser una arma ofensiva, també era un objecte simbòlic per assenyalar la categoria social de la persona que en presumia, igual que passa avui dia amb certs cossos militars, que porten les alabardes en una funció ornamental simbòlica.

A la península Ibèrica són molt presents a la civilització de l’Argar (2200-1550 aC), que es va estendre per Andalusia oriental, Múrcia i Alacant. Se’n troben en sepultures, on indiquen que la persona inhumada era un guerrer. A la resta de la Península se sol tractar de trobades aïllades. La que comentem és l’única que s’ha trobat a Catalunya.

La forma de la fulla de Girona es correspon amb tipus d’alabardes atlàntiques. Malgrat que és de coure i no de bronze, per la forma que té es correspon més a l’edat del bronze antic (230-1850 aC) que al calcolític.

L’alabarda pròpia de l’època medieval i moderna era molt diferent. Servia per punxar i tallar, i l’asta era d’uns dos metres de llarg, amb una mena de destral al costat i una punta a l’extrem. Va posar en valor la infanteria que la duia, ja que permetia fer front a la cavalleria. Algunes eren molt ostentoses i només servien, igual que a la prehistòria, com a arma de prestigi. Amb aquesta funció l’usen encara els alabarders de la Guàrdia Reial espanyola o la Guàrdia Suïssa del Vaticà.

Bibliografia

Per a més informació consulteu el catàleg de l’exposició  en pdf aquí